Us deixo l’article publicat a l’ABC el passat 16 de maig, titulat "De rentaplats en un xinès a Silicon Valley i a la directiva del Barça":

Dídac Lee utilitza poc la paraula ‘impossible’, però aquest empresari del sector de les TIC, nascut a Figueres (Alt Empordà) en el si d’una família taiwanesa, reconeix que quan fregava els plats al restaurant xinès dels seus pares mai va pensar que arribaria a ser directiu del FC Barcelona.

Les explicacions de Lee sobre la seva carrera professional -fundador del grup Inspirit, amb oficines a Silicon Valley, Girona, Madrid, Barcelona i Buenos Aires, amb diversos centenars d’empleats i ara darrere l’àrea de noves tecnologies del Barça- poden sonar a manual d’autoajuda amb certa dosi d’aquesta filosofia oriental d’amor a la feina, que pot resultar una mica aterridora a Occident.

"Sóc força multitasca, com tots els xinesos, però la veritat és que tinc quatre clons que treballen per a mi", fa broma aquest empresari, enginyer de formació, quan se li pregunta d’on treu el temps per tirar endavant tots els projectes, com aquell programa ‘antispam’ que va crear fa uns anys i la idea del qual atribueix, modest, a la seva mare, "cansada" que li arribessin correus escombraries.

"L’important és tenir bons socis i dedicar-te a coses que et diverteixin", recalca en una entrevista a Efe, en què insisteix que una bona idea no és sinònim d’èxit si no ve abonada per una gestió adequada.

Per a Lee, la joventut no és sempre sinònim d’empenta, encara que ell comencés a treballar als 16 anys i pensi que aquells primers esforços van forjar el seu caràcter, amb un ego "ben domesticat" per minimitzar les possibles trompades.

Lee és als seus 37 anys un obsés de les tecnologies, un "geek", com va deixar clar en la seva participació en el cicle "Àsia Geek" -organitzat per Casa Àsia-, i ho diu mostrant un aparatós rellotge de canell Apple d’infinites aplicacions i recalcant que a casa seva té tots els "aparellets" que pot acumular i que l’ajuden a estar "hipercomunicat, hiperconnectat i hiperrelacionat", gairebé com Súper-ratolí.

Juntament amb les tecnologies, el Barça és la seva altra gran passió. Un amic li va presentar Sandro Rosell quan aquest preparava el seu salt a la presidència del Barcelona i li va oferir fer-se càrrec dels assumptes relacionats amb la xarxa.

Lee és un dels "responsables" que el Barcelona hagi tret la màxima rendibilitat a Internet i actualment sigui el club de futbol líder mundial en xarxes socials, amb més de 14 milions de fans en facebook i gairebé 1,9 milions de seguidors en twitter.

"Alguna cosa hi tinc a veure, però si està en el número ú és perquè és el Barça, independentment de si i sóc jo o un altre; i a més hi ha Messi…", recorda.

S’encarrega de tot el que té a veure amb la tecnologia en el club blaugrana: comerç electrònic, plataformes web… "El nostre objectiu és utilitzar els nous canals per ser més a prop dels nostres socis i fans, interactuar amb ells, i usar aquestes vies com un canal de comercialització".

Malgrat els seus èxits empresarials, Lee, reconegut el 2006 com a millor jove empresari català, afirma que la seva carrera està plena de tants encerts com fracassos, però que sempre s’ha mogut amb gosadia dins la "cultura de l’esforç" i la de l’"error", en què cal assumir que ningú és perfecte.

"Avui dia el més segur és arriscar-se", afirma aquest empresari, fruit de la barreja de dues cultures que el fan definir-se com a "banana", groc per fora i blanc per dins.

Per a Lee, en la generació actual de joves hi ha certa apatia que atribueix al fet que molts hagin nascut tenint-ho tot -en comparació dels empresaris forjats durant la postguerra-, mentre que entre els immigrants hi ha més ànsies de tirar les coses endavant.

Precisament, explica, el FC Barcelona està estudiant crear una plataforma pedagògica, al costat d’una entitat que treballa en l’àmbit de l’educació infantil, en què per mitjà d’Internet i les noves tecnologies es vol promoure entre els nens els valors associats al club i a la Masia: l’esforç, la companyonia, la feina…

"És més important el concepte de ‘nosaltres’ que el de ‘jo’. El Barça no té un jugador a seques que faci anuncis de calçotets", afirma.

"Cansat una mica" de tant clàssic Barça-Madrid, espera amb ànsies la final de la Lliga de Champions contra el Manchester. "Veurem un espectacle extraordinari, però quan un vol ser campió d’Europa ha de guanyar als millors", remarca.

Article publicat a l’ABC el 16 de maig del 2011

Us comparteixo la darrera columna que he publicat a El Periodico, on reflexiono sobre la tendència en les organitzacions cap a polítiques de gestió del talent 2.0.

 "Sempre he odiat el terme recursos humans. Potser tenia sentit en l’era agrària o industrial, quan es valorava les persones més pel seu treball físic que pel seu intellecte. Eren més una peça de l’engranatge d’una gran màquina que no pas un ésser humà amb criteri, sentiments, motivacions. En la meva humil opinió, el terme recursos humans ha quedat obsolet actualment.

 Encara que soni a un món fantàstic més propi de Disneyland i malgrat que sembli un concepte idealista en els temps que corren, la tendència apunta cap a noves polítiques de gestió del talent humà que deixen enrere el terme de recursos humans. Les persones 2.0 volen treballar en empreses 2.0 i no es conformen amb menys.
 
Aquest talent 2.0 està hipercomunicat, hiperconnectat i hiperrelacionat. Té múltiples formes de comunicar inquietuds i estats, mitjançant twitters o facebooks als quals es connecten des dels seus ordinadors, mòbils o iPads. Aquests talents estan relacionats en tot moment, treballen en xarxa i collaboren en projectes comuns tot i ser d’empreses diferents tots ells.
 
Així neix el concepte de xarxa social corporativa que es veu materialitzat en plataformes com Yammer, Socialcast o Zyncro, que uneixen persones i informació a la mateixa pàgina."

Us comparteixo aquest enllaç de l’Econòmic amb totes les entrevistes que he fet fins ara a emprenedors:

http://www.leconomic.cat/e-opinio/articles/dlee.html

Entrevista que em varen realitzar recentment a Barcelona Innova: Llegir entrevista

Us deixo la darrera columna que he publicat a ElPeriodico, a la que tracto sobre l’aplicació de la innovació també en l’àmbit de l’estil de lideratge i la gestió de persones:

Quan parlem d’inno­vació, habitualment pensem en el concepte aplicat a un producte o servei, als processos a les empreses o a un model de negoci. Si bé tot això és important, la ­in­novació a les empreses és pos­sible gràcies al seu estil de lideratge i la gestió de persones, sens dubte la millor palanca per ­aconseguir un equip compromès amb la ­visió ­innovadora de la companyia.

Els joves que s’incorporen al mercat laboral han crescut en un entorn globalitzat on la distància entre països, persones i cultures ja no suposa una barrera com abans. Internet, les xarxes socials o la telefonia mòbil formen part de les seves vides.

Fa uns anys, una persona vivia tres etapes molt diferenciades al llarg de la seva vida: primer estudiava, després treballava i arribada la jubilació podia dedicar-se a l’oci i la família. Això ha canviat i en l’actualitat l’aspecte laboral, formatiu, familiar i oci es combinen al llarg de tota la vida. Tots aquests canvis (socials, tecnològics…) fan necessari que també la innovació sigui portada a l’àmbit de la gestió de persones i ens obliga a una evolució en la manera de motivar.

Les noves generacions valoren per exemple la flexibilitat de l’empresa i que els pugui per­metre compaginar la feina amb la ­vida familiar/personal. També la formació a l’empresa és un ­factor important de motivació. Motivar és un concepte tan ­simple, o tan complicat, com fer que la feina cada dia sigui més ­interessant.

La motivació ja no passa per fitxar un horari fix. El que motiva els joves és tenir caps, o més ben dit líders, accessibles, sentir-se valorats i tractats de forma justa o sentir orgull de pertànyer a una empresa. Per això, els organigrames de les empreses han de deixar de ser jeràrquics i passar a ser xarxa-àrquics.

El concepte d’èxit laboral també va canviant: ja no s’associa tant a tenir grans ingressos o un càrrec altisonant, sinó a treballar en el que t’agrada, a no tenir la sensació d’estar treballant, sinó poder comptar amb un entorn agradable i divertit. Ja ho deia Confuci: troba una feina que t’agradi, i no hauràs de treballar ni un dia de la teva vida.

Us deixo la darrera columna que he publicat a El Periódico:

Quan era petit els meus pares acostumaven a explicar-me contes de Sun Wukong, un simpàtic personatge de la mitologia xinesa docte en arts marcials i una mica gamberro. Sun Wukong també era conegut com el Rei Mico i posteriorment va inspirar el popular Son Goku. No és la meva intenció descobrir aquí les habilitats en arts marcials d’aquest personatge mitològic, sinó algunes de les lliçons que es poden aprendre de les seves aventures.

Sun Wukong vivia juntament amb altres micos a la Muntanya de Fruites i Flors. Un dia van decidir buscar un habitacle més segur per a la seva comunitat de primats i van acordar que aquell que trobés el millor lloc seria nomenat líder del grup.

Els membres de la comunitat van fer diverses propostes, però tots els llocs eren evidents als ulls del depredador. De sobte Sun Wukong va cridar: «¡Jo sé el lloc més segur! ¡El buit que hi ha darrere la cascada!». El cert és que altres micos havien pensat abans en aquell buit com el lloc més segur, però cap hauria estat capaç de fer el «salt» a l’altre costat, ja que associaven el fort soroll de la cascada amb alguna cosa perillosa. En l’àmbit de la innovació un dels pitjors enemics és assumir una cosa sense qüestionar-ne l’statu quo. En ocasions, encara que pugui semblar contradictori, l’opció més segura és arriscar-se. Especialment en moments de crisi es requereixen solucions radicals si volem obtenir resultats, perquè els canvis marginals no ens trauran del pou.

Tornem a l’amic primat. Va ser nomenat líder de la seva comunitat, però no content de convertir-se en el Rei Mico, va decidir emprendre un llarg viatge per superar-se i millorar. Gràcies a la seva persistència va aconseguir aprendre moltes tècniques que el van convertir en un semidéu. No obstant, amb això va perdre la humilitat que el va ajudar a créixer i va caure en l’arrogància que va destruir tot el que va aconseguir. I per això, va ser castigat pels déus celestials, que el van condemnar a una llarga penitència. Aquest és tan sols l’inici de la llegenda, que és molt recomanable per a tothom, tant per les lliçons que un pot aprendre com perquè les aventures relatades són molt entretingudes.

Aquesta és la darrera columna que he publicat a El Periódico en la qual reflexiono sobre la combinació de l’emprendedor creatiu i el gestor, com un patró habitual a les empreses innovadores d’èxit:

Hi ha molts estudis sobre el perfil psicològic de l’emprenedor. Gairebé tots coincideixen que es tracta d’una persona amb una certa tolerància al risc, a les situacions d’incertesa, amb capacitat de lideratge… diverses característiques que segurament hem sentit més d’una vegada per definir els aventurers disposats a canviar un sou fix més variable per un sou variable amb costos fixos, com deia un company d’Iniciador.com Madrid.

A mi m’agradaria afegir una observació, un patró que es repeteix en moltes empreses innovadores d’èxit, i és la combinació de l’emprenedor creatiu amb el gestor. Els primers solen ser paios una mica estranys, desordenats, caòtics, una mica més visibles per la seva excentricitat –els del pensament lateral, vaja– i els segons solen ser perfils més organitzats, ordenats, constants i altres característiques que defineixen les persones de pensament lineal que en moltes ocasions no tenen el protagonisme que es mereixen. La combinació resultant de la suma d’aquests dos personatges antagònics és un tàndem molt sòlid i complementari. A l’eixelebrat se li acudeixen idees trencadores que poden donar lloc a productes innovadors i disruptius, i els gestors solen ser bons administradors, amb prou mà esquerra per domesticar el creatiu, perquè abans de la versió 4.0 hem de tenir la 3.0 estabilitzada i continuar venent-la, encara que sembli un repte menys atractiu. Podem observar-ne molts que han tingut un gran èxit: Steve Jobs amb els Wozniak, Walt Disney i el seu germà Roy, Gates amb Balmer i, a nivell nacional, m’imagino el cas de Ferran Adrià amb el seu inseparable soci Juli Soler.

Els inversors veuen amb molt bons ulls els equips amb aquesta dicotomia, el del producte i el de les vendes/gestió, el friqui i el de la corbata.

Malgrat tot, això no és una regla fixa, sinó només un patró amb bons exemples, que convida a reflexionar sobre el perfil de cadascun de nosaltres, saber identificar què és el que ens fa més il•lusió: crear quelcom que no existeixi o bé administrar alguna cosa que existeixi perquè encara sigui més gran i sòlida. Aquest és un dels aspectes clau de qualsevol carrera professional.

Us deixo la columna que vaig dedicar a Ferran Adrià el passat 23 d’Abril a El Periódico:

Abans de conèixer en persona Ferran Adrià em costava entendre perquè tenia tanta notorietat algú que té un restaurant on difícilment podem anar a menjar la majoria dels mortals. Vaig canviar d’opinió fa unes setmanes, quan vaig tenir l’oportunitat de visitar la Fundació Alícia i comprovar que el menys interessant del Ferran és que sigui el millor cuiner del món.

El Ferran comunica amb una clarividència i un sentit de l’humor que aclapara les seves idees de país, innovació, salut i un llarg etcètera de matèries. Ha reinventat conceptes, convertint l’acte de menjar en una experiència vital, i ha aconseguit desbancar els nostres veïns francesos, apoltronats des de fa segles al cim de l’alta cuina, i generar una dinàmica positiva entre els cuiners nacionals, i ha transformat el seu sector i, amb això, un país, potenciant la imatge de marca de Catalunya, que no només s’associa a ser el bressol de grans artistes i tenir el millor equip de futbol, sinó també a una oferta gastronòmica puntera que atrau turisme de qualitat.

Em resulten interessants les seves idees sobre innovació, amb què coincideixo plenament. Afirma que no hi ha cap recepta per a un producte innovador («no hi ha una X al mapa que marqui el lloc del tresor»), s’ha de deixar que la gent s’equivoqui sense destruir-los posteriorment (cultura de l’error), i que el creatiu desenvolupa millor la seva capacitat innovadora en contacte directe amb la directiva. ¡Tant de bo l’hagués tingut de professor a la universitat!

No menys destacable és el seu compromís social: la Fundació Alícia porta a terme iniciatives que contribueixen a millorar la qualitat de vida de la gent millorant-ne l’alimentació. ¡Ah! Quan li vaig expressar la meva afició pel Big Mac, lluny de crucificar-me, va afirmar que ningú podia fer una hamburguesa millor a aquell preu.

La història del Ferran és molt encoratjadora. És el millor exemple que una sola persona, a base de molta passió, humilitat i treball, pot aconseguir els seus somnis, exercir de locomotora, inspirar el seu entorn (sector) i així transformar un país. ¡Necessitem identificar i promocionar molts Ferran Adrià!