Aquesta és la columna que avui he publicat a El Periódico, on reflexiono sobre els referents dels nostres joves en l’actualitat i el paper que juguen els mitjans de comunicació en la seva difusió.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=629967&idseccio_PK=1009

Us deixo la columna publicada a El Periódico el passat 24/06, on tracto sobre el sentiment de soledat que sol acompanyar tot aquell que decideix ésser innovador o disruptiu.

Llegir columna.

Paula Carri ens dedica la seva columna d’aquesta setmana. M’ha encantat el seu enfoc posant de protagonistes a les nostres noies de Tandil.

http://www.pagina12.com.ar/diario/suplementos/las12/13-5007-2009-06-26.html

Aquest és l’article que el publicat a El Periódico d’avui:

Últimament em pregunten si en aquests temps que corren és més difícil emprendre. Tot i que emprendre sempre és complicat (amb crisi o sense ella) i que a priori  a priori la resposta sembla ser afirmativa, la realitat és que la situació de crisi és l’hàbitat natural d’un emprenedor: les primeres vendes, aconseguir el primer finançament abans d’haver demostrat res (i el segon ¡demostrant que no el necessites!), fer mans i mànigues per pagar les nòmines a final de mes, estar permanentment a la corda fluixa fins a aconseguir el punt mort. ¡Som uns experts a gestionar crisis! ¡Ens haurien de contractar els governs!

Ara és més complicat aconseguir finançament per a projectes de risc alt (tecnològics, emergents). Però, com diuen al meu poble, qui no arrisca, no pisca. Potser en aquests moments el més pràctic és optar per negocis amb una ruta més ràpida per generar caixa en efectiu. Ara més que mai cash is king. O la postura més radical de Ken Morse (director del Centre d’Emprenedors del MIT), cash is more important than your mother.

Aconseguir finançament per començar sempre és complicat. De fet, com deia el meu amic Victoriano, tenir poc cash ajuda a aguditzar l’enginy. Existeixen molts negocis (especialment els negocis basats en internet o serveis) que no necessiten una fortuna per començar a demostrar que poden funcionar.

Jo vaig començar amb 18 quilos que, encara que pot semblar poc, és una fortuna si ho comparem amb els sis que va necessitar Carlos Blanco per fundar Grupo ITnet o els tres de Marc Vidal per crear Cink.

Els més optimistes estem convençuts que en èpoques com l’actual és quan existeixen més oportunitats i novetats, a causa dels canvis en l’ordre establert. En poso un exemple: em sembla que en cap moment de la història un grup de periodistes amb un bloc i pocs mitjans han pogut competir amb un poderós i influent grup mediàtic. Sempre és un bon moment per emprendre. La recepta per a aquestes èpoques és tenir grans dosis d’il.lusió per poder aprofitar les oportunitats que sorgeixin i pragmatisme per monetitzar-les.

Aquí us deixo l’enllaç al meu últim article per El Periódico, publicat dijous passat. Tracta sobre l’esperit emprenedor de les comunitats d’origen extranger.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=602439&idseccio_PK=1009

Us deixo amb la columna que ahir vaig publicar a El Periodico, on tracto sobre la necessitat de fomentar la simbiosi entre universitat i empresa.

"En una visita a la Universitat de Cambridge em va cridar l’atenció la quantitat de cotxes esportius aparcats al pàrquing del professorat. "Sí que cobren bé aquí", vaig pensar. Però aviat em van aclarir que aquest col.lectiu compta amb un salari base molt just, i l’extra és degut a col.laboracions amb empreses.
Anglaterra ha comprès la simbiosi universitat-empresa, col.laboració que genera un cercle virtuós: la universitat contribueix mitjançant la investigació que les empreses tinguin productes més innovadors; l’empresa en crea la versió comercialitzable, el màrqueting, i contribueix a donar un enfocament més pragmàtic a la investigació gràcies al contacte amb el mercat. Tenir productes innovadors li permet augmentar els beneficis i seguir comptant amb la universitat, i a aquesta disposar de més i millors mitjans per investigar.
Que la universitat sigui el departament d’investigació de les empreses, i aquestes el de desenvolupament i de màrqueting de la universitat, dóna sentit al fet que totes dues vulguin ser als parcs tecnològics. La realitat és que moltes empreses hi són per tenir vistes boniques, accedir a subvencions o per ser més chic.
No resulta fàcil. Potser la barrera principal és que els objectius d’universitat i empresa no estan alineats. Uns s’enfoquen cap a la publicació de papers i altres al seu excel de resultats del mes. Curt termini contra llarg termini. I quan es travessa la línia sembla que es va a parar al costat fosc. No obstant, és una relació imprescindible. Difícilment una pime pot tenir investigadors purs del mateix nivell que en un centre d’investigació.
En el nostre cas, hem tingut la sort d’alinear-nos molt bé amb els investigadors. Hem fet un gran esforç per conèixer les motivacions de l’altra part, i hem trobat equips a la Universitat de Girona (grup BCDS) i la Unicen (Buenos Aires). Fruit d’aquesta relació ha estat possible desenvolupar dos productes tecnològics de gran component innovador i un plus de qualitat que difícilment hauríem aconseguit sols. I a més, ¡ens donen subvencions!
Cal fomentar aquestes simbiosis i deixar de tenir escrúpols a passar al ‘costat fosc de la força’."