Us deixo la darrera columna que he publicat a ElPeriodico, a la que tracto sobre l’aplicació de la innovació també en l’àmbit de l’estil de lideratge i la gestió de persones:

Quan parlem d’inno­vació, habitualment pensem en el concepte aplicat a un producte o servei, als processos a les empreses o a un model de negoci. Si bé tot això és important, la ­in­novació a les empreses és pos­sible gràcies al seu estil de lideratge i la gestió de persones, sens dubte la millor palanca per ­aconseguir un equip compromès amb la ­visió ­innovadora de la companyia.

Els joves que s’incorporen al mercat laboral han crescut en un entorn globalitzat on la distància entre països, persones i cultures ja no suposa una barrera com abans. Internet, les xarxes socials o la telefonia mòbil formen part de les seves vides.

Fa uns anys, una persona vivia tres etapes molt diferenciades al llarg de la seva vida: primer estudiava, després treballava i arribada la jubilació podia dedicar-se a l’oci i la família. Això ha canviat i en l’actualitat l’aspecte laboral, formatiu, familiar i oci es combinen al llarg de tota la vida. Tots aquests canvis (socials, tecnològics…) fan necessari que també la innovació sigui portada a l’àmbit de la gestió de persones i ens obliga a una evolució en la manera de motivar.

Les noves generacions valoren per exemple la flexibilitat de l’empresa i que els pugui per­metre compaginar la feina amb la ­vida familiar/personal. També la formació a l’empresa és un ­factor important de motivació. Motivar és un concepte tan ­simple, o tan complicat, com fer que la feina cada dia sigui més ­interessant.

La motivació ja no passa per fitxar un horari fix. El que motiva els joves és tenir caps, o més ben dit líders, accessibles, sentir-se valorats i tractats de forma justa o sentir orgull de pertànyer a una empresa. Per això, els organigrames de les empreses han de deixar de ser jeràrquics i passar a ser xarxa-àrquics.

El concepte d’èxit laboral també va canviant: ja no s’associa tant a tenir grans ingressos o un càrrec altisonant, sinó a treballar en el que t’agrada, a no tenir la sensació d’estar treballant, sinó poder comptar amb un entorn agradable i divertit. Ja ho deia Confuci: troba una feina que t’agradi, i no hauràs de treballar ni un dia de la teva vida.

Us deixo la darrera columna que he publicat a El Periódico:

Quan era petit els meus pares acostumaven a explicar-me contes de Sun Wukong, un simpàtic personatge de la mitologia xinesa docte en arts marcials i una mica gamberro. Sun Wukong també era conegut com el Rei Mico i posteriorment va inspirar el popular Son Goku. No és la meva intenció descobrir aquí les habilitats en arts marcials d’aquest personatge mitològic, sinó algunes de les lliçons que es poden aprendre de les seves aventures.

Sun Wukong vivia juntament amb altres micos a la Muntanya de Fruites i Flors. Un dia van decidir buscar un habitacle més segur per a la seva comunitat de primats i van acordar que aquell que trobés el millor lloc seria nomenat líder del grup.

Els membres de la comunitat van fer diverses propostes, però tots els llocs eren evidents als ulls del depredador. De sobte Sun Wukong va cridar: «¡Jo sé el lloc més segur! ¡El buit que hi ha darrere la cascada!». El cert és que altres micos havien pensat abans en aquell buit com el lloc més segur, però cap hauria estat capaç de fer el «salt» a l’altre costat, ja que associaven el fort soroll de la cascada amb alguna cosa perillosa. En l’àmbit de la innovació un dels pitjors enemics és assumir una cosa sense qüestionar-ne l’statu quo. En ocasions, encara que pugui semblar contradictori, l’opció més segura és arriscar-se. Especialment en moments de crisi es requereixen solucions radicals si volem obtenir resultats, perquè els canvis marginals no ens trauran del pou.

Tornem a l’amic primat. Va ser nomenat líder de la seva comunitat, però no content de convertir-se en el Rei Mico, va decidir emprendre un llarg viatge per superar-se i millorar. Gràcies a la seva persistència va aconseguir aprendre moltes tècniques que el van convertir en un semidéu. No obstant, amb això va perdre la humilitat que el va ajudar a créixer i va caure en l’arrogància que va destruir tot el que va aconseguir. I per això, va ser castigat pels déus celestials, que el van condemnar a una llarga penitència. Aquest és tan sols l’inici de la llegenda, que és molt recomanable per a tothom, tant per les lliçons que un pot aprendre com perquè les aventures relatades són molt entretingudes.

Aquesta és la darrera columna que he publicat a El Periódico en la qual reflexiono sobre la combinació de l’emprendedor creatiu i el gestor, com un patró habitual a les empreses innovadores d’èxit:

Hi ha molts estudis sobre el perfil psicològic de l’emprenedor. Gairebé tots coincideixen que es tracta d’una persona amb una certa tolerància al risc, a les situacions d’incertesa, amb capacitat de lideratge… diverses característiques que segurament hem sentit més d’una vegada per definir els aventurers disposats a canviar un sou fix més variable per un sou variable amb costos fixos, com deia un company d’Iniciador.com Madrid.

A mi m’agradaria afegir una observació, un patró que es repeteix en moltes empreses innovadores d’èxit, i és la combinació de l’emprenedor creatiu amb el gestor. Els primers solen ser paios una mica estranys, desordenats, caòtics, una mica més visibles per la seva excentricitat –els del pensament lateral, vaja– i els segons solen ser perfils més organitzats, ordenats, constants i altres característiques que defineixen les persones de pensament lineal que en moltes ocasions no tenen el protagonisme que es mereixen. La combinació resultant de la suma d’aquests dos personatges antagònics és un tàndem molt sòlid i complementari. A l’eixelebrat se li acudeixen idees trencadores que poden donar lloc a productes innovadors i disruptius, i els gestors solen ser bons administradors, amb prou mà esquerra per domesticar el creatiu, perquè abans de la versió 4.0 hem de tenir la 3.0 estabilitzada i continuar venent-la, encara que sembli un repte menys atractiu. Podem observar-ne molts que han tingut un gran èxit: Steve Jobs amb els Wozniak, Walt Disney i el seu germà Roy, Gates amb Balmer i, a nivell nacional, m’imagino el cas de Ferran Adrià amb el seu inseparable soci Juli Soler.

Els inversors veuen amb molt bons ulls els equips amb aquesta dicotomia, el del producte i el de les vendes/gestió, el friqui i el de la corbata.

Malgrat tot, això no és una regla fixa, sinó només un patró amb bons exemples, que convida a reflexionar sobre el perfil de cadascun de nosaltres, saber identificar què és el que ens fa més il•lusió: crear quelcom que no existeixi o bé administrar alguna cosa que existeixi perquè encara sigui més gran i sòlida. Aquest és un dels aspectes clau de qualsevol carrera professional.

Us deixo la columna que vaig dedicar a Ferran Adrià el passat 23 d’Abril a El Periódico:

Abans de conèixer en persona Ferran Adrià em costava entendre perquè tenia tanta notorietat algú que té un restaurant on difícilment podem anar a menjar la majoria dels mortals. Vaig canviar d’opinió fa unes setmanes, quan vaig tenir l’oportunitat de visitar la Fundació Alícia i comprovar que el menys interessant del Ferran és que sigui el millor cuiner del món.

El Ferran comunica amb una clarividència i un sentit de l’humor que aclapara les seves idees de país, innovació, salut i un llarg etcètera de matèries. Ha reinventat conceptes, convertint l’acte de menjar en una experiència vital, i ha aconseguit desbancar els nostres veïns francesos, apoltronats des de fa segles al cim de l’alta cuina, i generar una dinàmica positiva entre els cuiners nacionals, i ha transformat el seu sector i, amb això, un país, potenciant la imatge de marca de Catalunya, que no només s’associa a ser el bressol de grans artistes i tenir el millor equip de futbol, sinó també a una oferta gastronòmica puntera que atrau turisme de qualitat.

Em resulten interessants les seves idees sobre innovació, amb què coincideixo plenament. Afirma que no hi ha cap recepta per a un producte innovador («no hi ha una X al mapa que marqui el lloc del tresor»), s’ha de deixar que la gent s’equivoqui sense destruir-los posteriorment (cultura de l’error), i que el creatiu desenvolupa millor la seva capacitat innovadora en contacte directe amb la directiva. ¡Tant de bo l’hagués tingut de professor a la universitat!

No menys destacable és el seu compromís social: la Fundació Alícia porta a terme iniciatives que contribueixen a millorar la qualitat de vida de la gent millorant-ne l’alimentació. ¡Ah! Quan li vaig expressar la meva afició pel Big Mac, lluny de crucificar-me, va afirmar que ningú podia fer una hamburguesa millor a aquell preu.

La història del Ferran és molt encoratjadora. És el millor exemple que una sola persona, a base de molta passió, humilitat i treball, pot aconseguir els seus somnis, exercir de locomotora, inspirar el seu entorn (sector) i així transformar un país. ¡Necessitem identificar i promocionar molts Ferran Adrià!

Us deixo la columna que vaig publicar a El Periódico dijous passat:

"Fa poc xerrava amb Xavier Verdaguer, l’ambaixador dels emprenedors catalans a Silicon Valley, sobre formes de fomentar l’emprenedoria. Coincidíem que una manera de fer-ho és dignificar la figura de l’emprenedor, promocionant-la perquè es tingui en compte com a opció professional. També és necessari divulgar exemples inspiradors que animin els que volen fer el pas.

Us deixo la darrera columna que vaig publicar a El Periodico:

Estic convençut que fomentar l’esperit emprenedor és una de les vies més realistes per sortir de la crisi. Es pot aconseguir transformar el país i migrar cap a un nou model econòmic sostenible creant empreses o intraemprenent des de les grans corporacions i l’administració. Però la pregunta clau és: ¿com podem fomentar l’esperit emprenedor?

La situació és cada vegada més favorable. La sensibilitat emprenedora per part dels dirigents polítics augmenta cada any. Des de la societat civil s’estan impulsant moltes i interessants iniciatives per acompanyar la soledat de l’emprenedor; no obstant, em pregunto si l’espurna emprenedora no neix al nostre interior molt abans.

En el meu cas, no tinc cap dubte que van ser els meus pares els que em van inculcar els valors per ser emprenedor. Vaig aprendre amb el seu exemple: veient-los treballar durament i humilment, allunyant-se d’un estat de confort del qual podien disfrutar, sacrificant caps de setmana, vacances… Em van ensenyar que les coses costa aconseguir-les i que s’han de guanyar, perquè ningú no et regala res. Potser no som conscients que allò que no hem tingut i el que hem patit és el que ens ha forjat.

A part de predicar amb l’exemple, els meus pares sempre ens han animat a ser valents davant dels reptes i responsables davant el risc, a no tenir por d’equivocar-nos, a creure en els nostres somnis i les nostres possibilitats, a no desanimar-nos quan les coses no surten a la primera. Moltes vegades explico que vaig començar amb pocs recursos, però m’he adonat que això no és cert ja que, gràcies als meus pares, des de sempre he disposat de tot el que necessitava per ser emprenedor. Potser seria més interessant que en lloc de fer xerrades jo sobre com ser emprenedor, les fessin ells sobre com educar emprenedors.

Sabem que és millor ensenyar a pescar que rebre els peixos. La millor ajuda per ser emprenedor no són uns milers d’euros, sinó l’educació que rebem. Per aquests motius i per ser un exemple d’integració en la societat, els meus pares van rebre la setmana passada la Medalla de Plata de la Ciutat de Figueres. ¡Felicitats i gràcies per sempre!

Aquest és el meu article d’aquesta setmana per El Periódico:

«L’avantprojecte de la llei d’economia sostenible ha generat molta controvèrsia a la xarxa. És comprensible la sensibilitat dels internautes davant la possibilitat de veure vulnerats els seus drets. Però, per un altre costat, tenim les indústries de continguts que lluiten contra la pirateria, o el que ells entenen com a tal. L’avantprojecte de llei és discutible, s’hi pot estar d’acord o no, però hi ha un fet inqüestionable: les noves tecnologies estan evolucionant (o revolucionant) la manera de consumir art, cultura i entreteniment. La tecnologia avança més ràpid que la legislació, i per més que es legisli o creïn subvencions, no serà possible salvar models de negoci obsolets. La protecció mitjançant cànons tampoc serà la solució. Segueixo sense entendre per què el restaurant xinès dels meus pares paga a la SGAE, malgrat que tota la seva música és autòctona.

Ja han estat diversos els emprenedors audaços que han demostrat que nous models de negoci són possibles, que no siguin la venda de DVD i CD. Un exemple el tenim en els fundadors de Red Karaoke, que van visionar que la música es pot videojoguitzar. Sens dubte Guitar Hero o Singstar han suposat un punt d’inflexió en una indústria orientada tradicionalment als jugadors hardcore. Qui m’hauria dit fa uns quants anys que em posaria a cantar i a tocar cançons dels Beatles amb la meva mare.

Altres exemples: Spotify o Yes.fm, que apliquen el concepte de bufet lliure: pagues una quota d’accés, però el consum és lliure. Tots aquests projectes han demostrat que amb perseverança i creativitat es poden trobar models de negoci que compatibilitzin tots els interessos. Això que passa en les indústries dels continguts és aplicable a qualsevol sector. Quan s’intueix que el model deixa de ser sostenible, no el salvarà cap llei, sinó la pròpia reinvenció. A més a més de subvencions del Govern, seria més pragmàtic un marc jurídic i fiscal que afavoreixi la creació de les solucions del demà. Una cosa semblant al que Anglaterra va viure durant la revolució industrial, ja que sens dubte estem davant una nova revolució que suposarà moltes oportunitats per als emprenedors espavilats. Companys, ¡hi ha molt per fer!»