Us deixo la darrera columna que he publicat a El Periódico:

Quan era petit els meus pares acostumaven a explicar-me contes de Sun Wukong, un simpàtic personatge de la mitologia xinesa docte en arts marcials i una mica gamberro. Sun Wukong també era conegut com el Rei Mico i posteriorment va inspirar el popular Son Goku. No és la meva intenció descobrir aquí les habilitats en arts marcials d’aquest personatge mitològic, sinó algunes de les lliçons que es poden aprendre de les seves aventures.

Sun Wukong vivia juntament amb altres micos a la Muntanya de Fruites i Flors. Un dia van decidir buscar un habitacle més segur per a la seva comunitat de primats i van acordar que aquell que trobés el millor lloc seria nomenat líder del grup.

Els membres de la comunitat van fer diverses propostes, però tots els llocs eren evidents als ulls del depredador. De sobte Sun Wukong va cridar: «¡Jo sé el lloc més segur! ¡El buit que hi ha darrere la cascada!». El cert és que altres micos havien pensat abans en aquell buit com el lloc més segur, però cap hauria estat capaç de fer el «salt» a l’altre costat, ja que associaven el fort soroll de la cascada amb alguna cosa perillosa. En l’àmbit de la innovació un dels pitjors enemics és assumir una cosa sense qüestionar-ne l’statu quo. En ocasions, encara que pugui semblar contradictori, l’opció més segura és arriscar-se. Especialment en moments de crisi es requereixen solucions radicals si volem obtenir resultats, perquè els canvis marginals no ens trauran del pou.

Tornem a l’amic primat. Va ser nomenat líder de la seva comunitat, però no content de convertir-se en el Rei Mico, va decidir emprendre un llarg viatge per superar-se i millorar. Gràcies a la seva persistència va aconseguir aprendre moltes tècniques que el van convertir en un semidéu. No obstant, amb això va perdre la humilitat que el va ajudar a créixer i va caure en l’arrogància que va destruir tot el que va aconseguir. I per això, va ser castigat pels déus celestials, que el van condemnar a una llarga penitència. Aquest és tan sols l’inici de la llegenda, que és molt recomanable per a tothom, tant per les lliçons que un pot aprendre com perquè les aventures relatades són molt entretingudes.

La Fira Expo e-Commerce ha concedit el Premi al Millor Proveïdor de Tecnologia e-Commerce a The Etailers. Aquest premi representa la consolidació del treball realitzat aquest darrer any per configurar un model diferenciador, al qual hem anomenat “360º e-commerce outsourcing”, on s’ofereixen als clients tots els serveis necessaris para sortir a vendre per Internet (des de l’estratègia, desenvolupament, marketing on-line, logística i atenció al client).

The Etailers ja té 6 comerços electrònics en marxa: www.gafasdesolcottet.com, www.runnerign.com, www.motorstore10.com, www.donnafly.com,  www.cursosap.com  y www.actigreen.com.   

La concessió d’aquest premi ha estat el resultat de l’elecció d’un jurat especialitzat en el món de l’e-commerce, entre els quals es trobaven: :   Rodolfo Carpentier, Luis Martín Cabiedes, Miguel Errasti, Jose Luis Zimmerman, Elena Cidón, Javier Martín,  Francisco Morote y Daniel Canomanuel.

El meu soci i amic, Ángel Culebras, CEO de la companyia i el meu assessor d’imatge.. jejejej

Aquesta és la darrera columna que he publicat a El Periódico en la qual reflexiono sobre la combinació de l’emprendedor creatiu i el gestor, com un patró habitual a les empreses innovadores d’èxit:

Hi ha molts estudis sobre el perfil psicològic de l’emprenedor. Gairebé tots coincideixen que es tracta d’una persona amb una certa tolerància al risc, a les situacions d’incertesa, amb capacitat de lideratge… diverses característiques que segurament hem sentit més d’una vegada per definir els aventurers disposats a canviar un sou fix més variable per un sou variable amb costos fixos, com deia un company d’Iniciador.com Madrid.

A mi m’agradaria afegir una observació, un patró que es repeteix en moltes empreses innovadores d’èxit, i és la combinació de l’emprenedor creatiu amb el gestor. Els primers solen ser paios una mica estranys, desordenats, caòtics, una mica més visibles per la seva excentricitat –els del pensament lateral, vaja– i els segons solen ser perfils més organitzats, ordenats, constants i altres característiques que defineixen les persones de pensament lineal que en moltes ocasions no tenen el protagonisme que es mereixen. La combinació resultant de la suma d’aquests dos personatges antagònics és un tàndem molt sòlid i complementari. A l’eixelebrat se li acudeixen idees trencadores que poden donar lloc a productes innovadors i disruptius, i els gestors solen ser bons administradors, amb prou mà esquerra per domesticar el creatiu, perquè abans de la versió 4.0 hem de tenir la 3.0 estabilitzada i continuar venent-la, encara que sembli un repte menys atractiu. Podem observar-ne molts que han tingut un gran èxit: Steve Jobs amb els Wozniak, Walt Disney i el seu germà Roy, Gates amb Balmer i, a nivell nacional, m’imagino el cas de Ferran Adrià amb el seu inseparable soci Juli Soler.

Els inversors veuen amb molt bons ulls els equips amb aquesta dicotomia, el del producte i el de les vendes/gestió, el friqui i el de la corbata.

Malgrat tot, això no és una regla fixa, sinó només un patró amb bons exemples, que convida a reflexionar sobre el perfil de cadascun de nosaltres, saber identificar què és el que ens fa més il•lusió: crear quelcom que no existeixi o bé administrar alguna cosa que existeixi perquè encara sigui més gran i sòlida. Aquest és un dels aspectes clau de qualsevol carrera professional.

Us deixo la columna que vaig dedicar a Ferran Adrià el passat 23 d’Abril a El Periódico:

Abans de conèixer en persona Ferran Adrià em costava entendre perquè tenia tanta notorietat algú que té un restaurant on difícilment podem anar a menjar la majoria dels mortals. Vaig canviar d’opinió fa unes setmanes, quan vaig tenir l’oportunitat de visitar la Fundació Alícia i comprovar que el menys interessant del Ferran és que sigui el millor cuiner del món.

El Ferran comunica amb una clarividència i un sentit de l’humor que aclapara les seves idees de país, innovació, salut i un llarg etcètera de matèries. Ha reinventat conceptes, convertint l’acte de menjar en una experiència vital, i ha aconseguit desbancar els nostres veïns francesos, apoltronats des de fa segles al cim de l’alta cuina, i generar una dinàmica positiva entre els cuiners nacionals, i ha transformat el seu sector i, amb això, un país, potenciant la imatge de marca de Catalunya, que no només s’associa a ser el bressol de grans artistes i tenir el millor equip de futbol, sinó també a una oferta gastronòmica puntera que atrau turisme de qualitat.

Em resulten interessants les seves idees sobre innovació, amb què coincideixo plenament. Afirma que no hi ha cap recepta per a un producte innovador («no hi ha una X al mapa que marqui el lloc del tresor»), s’ha de deixar que la gent s’equivoqui sense destruir-los posteriorment (cultura de l’error), i que el creatiu desenvolupa millor la seva capacitat innovadora en contacte directe amb la directiva. ¡Tant de bo l’hagués tingut de professor a la universitat!

No menys destacable és el seu compromís social: la Fundació Alícia porta a terme iniciatives que contribueixen a millorar la qualitat de vida de la gent millorant-ne l’alimentació. ¡Ah! Quan li vaig expressar la meva afició pel Big Mac, lluny de crucificar-me, va afirmar que ningú podia fer una hamburguesa millor a aquell preu.

La història del Ferran és molt encoratjadora. És el millor exemple que una sola persona, a base de molta passió, humilitat i treball, pot aconseguir els seus somnis, exercir de locomotora, inspirar el seu entorn (sector) i així transformar un país. ¡Necessitem identificar i promocionar molts Ferran Adrià!

Tot i haver nascut a Figueres, els meus pares em van donar una educació oriental. La meva llengua materna va ser el xinès, així com els meus costums. Avui diar, ser d’una etnia diferent és quelcom habitual, però en aquella època era quelcom excepcional. Encara recordo que la gent m’assenyalava pel carrer amb certa sorpresa. Potser per això m’hagi acostumat a sentir-me un "bitxo raro". La ciutat de Figueres sempre ha tractat amb molt de carinyo la meva família i això va contribuir a la nostra integració. L’altre factor que em va ajudar a integrar-me a Catalunya va ser el Barça. Em sentia integrat quan veia els partits, sense importar quin era el meu origen. Vaig aprendre i adoptar el sentiment blaugrana i posteriorment vaig aprendre català i em vaig integrar. En lloc d’heretar el barcelonisme dels meus pares, sóc jo qui els ensenya a ells.

Com la majoria de nens, volia jugar al Barça, però ràpidament em vaig adonar que ni tan sols podia jugar en el segon equip del col·lagi. Des de llavors un dels meus objectius és poder ajudar al Club des de fora del camp. Vaig pensar que si ho feia bé en l’àmbit professional, potser algun dia podria ajudar al Club en una posició directiva. Aquest és un dels somnis de petit, quelcom que al meu entorn familiar li costa d’entendre, i és que només es pot comprendre el sentiment blaugrana quan ets del Barça. Encara recordo, fa algunes setmanes, quan el meu pare em va trucar i va dir "m’han dit que estàs a l’equip d’un tal Sandro, qui és aquest noi?".Fa unes setmanes es va presentar la candidatura de Sandro Rosell, de la qual tinc l’honor de ser membre. Va ser un dia inoblidable, no sé si serà d’aquí una setmana o d’aquí uns anys, però amb aquest projecte i amb aquest equip sento que estic més a prop d’aconseguir el meu somni!

"La saviesa suprema és tenir somnis bastant grands
per no perdre’ls de vista mentre es persegueixen." (William Faulkner)

Us deixo la columna que vaig publicar a El Periódico dijous passat:

"Fa poc xerrava amb Xavier Verdaguer, l’ambaixador dels emprenedors catalans a Silicon Valley, sobre formes de fomentar l’emprenedoria. Coincidíem que una manera de fer-ho és dignificar la figura de l’emprenedor, promocionant-la perquè es tingui en compte com a opció professional. També és necessari divulgar exemples inspiradors que animin els que volen fer el pas.